Joan Fuster fou un escriptor d’ampli espectre, un estudiós de la història social de la cultura, un referent cívic i polític àmpliament reconegut, un assagista i un pensador. Però també tenia alguna cosa profètica. Volia desvetllar consciències i transformar la realitat. Sovint se l’ha considerat una mena de «pare de la pàtria», perquè va inspirar una renovació radical de l’autopercepció nacional i cultural dels valencians i també dels catalans i balears. Ara bé, Fuster era, de cap a cap, un il·lustrat, un fill de l’humanisme europeu, un racionalista que confiava en la paraula, l’argumentació i la lògica, que indagava en els fets i plantejava els problemes, que aprofundia en la història i els mecanismes socials, en la infraestructura i en les superestructures. No apel·lava a mites, a essències místiques, a efusions o a emocions fàcils. Joan Fuster, profeta? Sí, potser una mica. Però un profeta de la raó.