Amb la voluntat d’oferir al lector tota la producció poètica de Lluís Serrahima, aquest volum recull tant una revisió dels poemaris ja publicats com una acurada selecció dels seus poemes inèdits, escollits d’una producció extensa, així com les lletres de cançons i himnes que l’autor vol conservar i deixar com a llegat poètic, escrites entre el 1955 i el 2013.
Malgrat la seva projecció pública, Lluís Serrahima esdevé un poeta reclòs en la intimitat. Els seus primers poemes gaudeixen del beneplàcit de la generació d’intel•lectuals i de poetes precedent on es compten Marià Manent, Josep Pla o Vicente Aleixandre, les notes dels quals plenament vigents es recullen a l’epíleg. Escriure és per a ell una activitat ininterrompuda i la seva producció és una escomesa diària que sembla respondre només a una necessitat per a la supervivència vital.
Aquest volum és una invitació a la descoberta d’aquesta poesia, on prevalen la brevetat, l’escassetat de mots i la repetició de conceptes. El mar i la mort, com a misteris insondables, són els objectes on es plasma la crisi de l’existència (de vegades amb una ironia subtil), malgrat una fe incompresa i inaprehensible. Tot i la dilació en el temps, la cerca de respostes a les preguntes existencials i la impossibilitat d’entendre la pròpia presència en el món són una constant en els seixanta anys d’escriptura del poeta.
Lluís Serrahima i Villavecchia (Barcelona, 1931), poeta, escriptor i llicenciat en Dret. Va ser un dels fundadors de la Nova Cançó. El seu article «Ens calen cançons d’ara», publicat el 1959 a Germinàbit, es considera el text fundacional del moviment.
Va cantar Jo sóc pansit com la lluna a la sessió celebrada al CICF el 19 de desembre de 1961 i, si bé no va enregistrar cap disc i es va retirar ben aviat dels escenaris, va continuar escrivint textos per a altres intèrprets: Miquel Porter i Moix (Sóc un burgès), Els 4 Gats (Cla i Cat), Maria del Mar Bonet (Què volen aquesta gent?), entre d’altres.
Va publicar els poemaris Com el mar (1963), premiat al Festival de Cantonigròs del 1962, i Torno a salpar (2004).
Durant la dècada dels vuitanta, acompanyat de Jordi Serra, va dirigir l’organització d’Els Concerts d’Estiu de Camprodon i a mitjan aquesta mateixa dècada fou nomenat cap de Serveis de Música del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.
L’any 2007 fou guardonat amb la Medalla d’Or del Parlament de Catalunya, juntament amb els components d’Els Setze Jutges.
