«Els poemes d’Enric Abad m’han captivat des del primer vers. Amb un llenguatge fresc, una harmonia musical embriagadora i una riquesa lèxica del llenguatge popular gens rebuscat al diccionari de sinònims, la seua lectura es converteix en una seducció permanent.»
«M’ha passat com a aquell que escolta per primera volta La consagració de la primavera de Stravinski i d’entrada se sorprèn en escoltar una harmonia poc habitual a les seues oïdes avesades a venerar els clàssics, romàntics i barrocs, sense saber que cal atrevir-se a escoltar una altra música i deixar-se d’apegalosos clixés que ens impedeixen fruir d’allò que tenim al davant i que no coneixíem. Sense més.»
«I he fet això; a poc a poquet he anat deixant que la música dels poemes d’Enric Abad anés estovant-me els sentits. M’he deixat balancejar per cada paraula, cada carícia, cada frase, cada expressió plena de bella sensualitat eròtica, plena d’un erotisme allunyat de tota voluntat depredadora de dones dòcils, plena d’un erotisme allunyat de tota voluntat abusadora de dones desprotegides, plena d’un erotisme allunyat de tota voluntat paternalista amb dones conformades. Sí, els seus poemes m’han fet volar, somniar, evocar records mig esborrats, riure, desitjar acaronar i ser acaronat, enjogassar-me tot sol davant les paraules escrites… En una paraula, m’han fet gaudir!»
De la introducció del llibre, de Ximo Urenya i Montés
