Encara que molts ho oblidin, tota obra literària —també artística— que no sigui naïf, que no sigui producte simplement de la ingenuïtat i la innocència, busca i necessita basar-se en alguna concepció ètica i estètica del món que li sigui pròpia. El mateix progrés de l’obra en construcció ho planteja a l’autor al llarg del temps com una exigència, en tingui més o menys consciència. Hi ha autors que miren de donar-hi forma a través de l’assaig. D’altres, com és freqüent en el cas de la poesia moderna, miren de vehicular-ho en l’obra mateixa, i d’aquí tants i tants poemes que han perdut el ressò de la tradició poètica i s’han quedat en simples conceptualismes. I encara d’altres ho confien a les pàgines confessionals d’un dietari. Finalment hi ha els que miren d’ignorar-ho fent veure que la seva obra és mer impuls creatiu. En el cas de Carles Camps Mundó, la plasmació d’aquesta necessitat de reflexió —la teoria que emmiralla els poemes que emmirallen la teoria— s’ha manifestat amb tota una sèrie de pensaments breus que són fragments que aspiren a formar un sol mirall, però que alhora són miralls en si mateixos, com ho és tot fragment de mirall; uns fragments que són el contrapunt teòric de la seva pràctica poètica i que abasten des de la reflexió crítica sobre el llenguatge i la poesia mateixa fins a les qüestions polítiques i socials que ens condicionen a l’hora de tenir una posició al món i enfront del món. Aquest llibre, Memòria de la inquietud —inquietud ontològica i inquietud social—, continuació de La figuració del(s) sentit(s) (2011), més enllà del valor que tingui per si mateix, és, doncs, un correlat teòric necessari per entendre tota la complexitat de la seva ja dilatada obra poètica.
Carles Camps Mundó (1948), a final de la dècada dels 60 i començament de la dels 70, es dedica a la pràctica de la poesia visual. Participa en diverses col•lectives i els seus poemes apareixen en catàlegs i revistes. El 1974 publica La nuu. Contes de l’horitzó, dues suites de poemes visuals. El 1981 mostra tota la seva obra poètica visual a la Fundació Miró. A partir de la dècada dels 80, ja plenament dedicat a la poesia discursiva, ha publicat Sis poemes (1981), L’Absent (1989), Lliçó de tenebres (1996), Dies de nit (1999), Un moviment quiet (2004), Llibre de les al•lusions (2004), El contorn de l’ombra, VIII Premi Parc Taulí (2006), En nom de la paraula (2009), La mort i la paraula, Premi Carles Riba 2009 (2010), La runa de la veu (2013), L’Oració Total, Premi Serra d’Or de la Crítica 2014 (2013), Cap nom del món (2015) i Elegia de l’origen (2017). El 2006 va publicar el llibre de proses Com els colors a la nit, i el 2011, La figuració del(s) sentit(s), un recull d’aforismes i reflexions al voltant de la llengua i la creació. El 2015 s’ha publicat al Brasil una antologia de poemes seus, Instante após o tempo. A més, té publicats textos en espanyol, francès, hongarès i anglès.