Jaume C. Pons Alorda torna a la creació poètica amb un llibre que és un gran espasme. Mostra un autor pletòric, que ha après a "viure en el deliri", i que ens ofereix una poesia insaciable i feridora, crua i sense por a mostrar vísceres, on "escriure és exterminar" i la destrucció, la "forma perfecta de l'escriptura". Miracles i esperma, ejaculacions i infinits, l'etern i la paraula, convertits en un paisatge propi d'un guió de Quentin Tarantino o en una celebració d'Alejandro Jodorowsky. Perquè "un home que plora dona sentit a totes les tempestes". I això ja val la proesa de convertir, aquest home, en Poesia.
