Temps i poesia en Ramon Ramon
Jaume Pérez Montaner
Un temps que és fragmentat i múltiple, desfet en mil bocins, el de les nostres vides, amb portes i finestres que «s'obren al record» o «amaguen els desigs més bruts», amb «els estrats» i els badalls del pas dels anys, amb els talls oberts per inhàbils bisturís que ens mostren el no-res. Parlem -ens en parla Ramon Ramon- d'Els temps interromputs que «serren l'espai com un tronc», el temps que és un pou per on caiem «a colps», «com un poal buit»: «temps que s'ofeguen alegres» o temps que «suren plorant». El temps al qual ens trobem enganxats i arrosseguem per terra, que «esdevé llard» i, en els escassos moments d'insospitada esperança, ens mostra que sobre el cel «plana la fam, voltor universal». Algunes de les imatges que he anat esgranant provenen del poema que dóna nom a tot el llibre, compendi en termes molt generals d'uns poemes que excedeixen en molt les expectatives dels lectors més exigents. Una escriptura que no ens deixa mai indiferents, que ens atrapa i corprèn des dels primers versos i ens obliga a prendre partit, a reflexionar sobre la realitat, la seua i la nostra, que tan bé sap disseccionar amb la justesa de les seues paraules. El que s'albirava en els seus primers llibres i es veia claríssim en els tres o quatre darrers assoleix raó d'existència en aquests «temps interromputs»: és aquesta «alba amputada», la «nit sense oblit», la sang que «regalima pels miralls» en l'evocació de l'11 de març del 2004, sabedor a més a més que un poeta, perdudes en cada víctima, una per una, les paraules, pot dir ben poc davant de la massacre. Com la mateixa vida, com el país que habitem i ens habita, tan clarament reflectits en el poema «Memòria històrica» o en el dedicat a la nit de Cap d'Any, o en molts altres, com ara els enlluernadors poemes en prosa o en les tres corrandes que tanquen el llibre. Un tour de force poètic que tracta d'aproximar-se a aquell «Oh! Benaurat afany d'ordre, pàl·lid Ramon, / l'afany del creador d'ordenar mots del mar, / mots de portals fragants, dèbilment estrellats,/ i de nosaltres i del nostre origen, / en espectrals indrets, sons més intensos» que tan encertadament cita a l'inici del poemari.
