Louise Dupré signa un llibre ple de coratge en el qual, entre la lucidesa i la indignació, descriu el moviment que va de les cambres de gas a la cambra d'un infant del veïnat. Aquest llarg poema és un homenatge als nens deportats.
A frec de l'horror, Dupré evita caure en el cinisme: ben al contrari, alimenta una esperança que s'encarna en la vida mateixa. Algunes històries exigeixen per elles mateixes «unes escales més altes que les flames», perquè la vida no és altrament que un infern. Una escriptura viva, un vers breu, vibrant, que sosté una frase amb l'amplitud dels vents majors bufant damunt del foc de les ferides, cremant en els forns, com la resposta de la poeta.