El dibuix en guaix de Joan Ponç Comença el gran ball de les bruixes (1951) inspira a Laia Noguera una obra de teatre que s'assembla a un mirall amb personalitat, un mirall mutant i viu que es diverteix creant les seves pròpies lleis d'interpretació de l'univers. «La manera de percebre és no esperar percebre». Això vol dir: no esperin trobar la seva imatge a l'altra banda de l'espill movedís que és Ah! Potser està de vacances. O pot ser que, de sobte, després de llegir aquesta fabulosa obra de teatre, el lector es vegi corrent davant de la pròpia ombra, convertida en principi de realitat. I és que Carles Hac-Mor ja ho adverteix ben lúcidament al pròleg: «La divisa de na Laia Noguera significa que, si hom mira de percebre, no percebrà res, o sigui, que si hom vol manifestar una cosa, no assolirà pas de fer-ho. Per tant, aquesta proposició de guerra ideològica és un al·legat contra la voluntat, contra la intenció. És a dir, si escrivint hom vol expressar o comunicar alguna cosa, malament rai,
i, si no en vol dir cap, en dirà moltes, de coses diverses i àdhuc contradictòries».
Ah! està poblat d'uns personatges que no són el que semblen. Hi trobem Arlequí, del qual se'ns diu que «no és Arlequí», xerrant amb el simpàtic 'Si no és massa suposar'; Fanafafa, Veribú o Joan Ponç mateix discutint amb una 'Estranya que mira finestres'. Un humor il·luminador plana per sobre de tots els diàlegs. I, de mica en mica, entre rialla i rialla, entre llàgrima i llàgrima, lector i espectador senten que es va obrint una menuda escletxa a la seva pròpia realitat. Llegint Ah! intuïm que comprendre mai és un acte tancat, sinó un procés que va descloent «un ull immens / com un rellotge», i que el més divertit de la literatura, el més engrescador de la vida, és perdre's en aquesta intuïció meravellosa: no sortir-ne mai.
