Carn vol dir desaparicions és el tercer i definitiu volum de la trilogia formada per Els estris de la llum i Cilici. Una trilogia que parla de la fosca, de la llum, del semen, de la carn, del sublim i de l’horror, de la poesia incrustada en les aures del coneixement, on la mort i l’obsessió per la descomposició es configuren com a excés verbal i sensualitat vital tot celebrant Andreu Cloquell, Andreu Vidal i Àngel Terron, tres mites més.
Carn vol dir desaparicions, és, també, juntament amb Cilici, el seu llibre més madur i més interessant des del punt de vista literari i poètic, podent-se considerar, fins al moment, l’exagerat volum d’obra publicada per un autor de la seva edat com un procés de progrés i d’aprenentatge que acaba cristal·litzant en aquest llibre de plenitud vital i poètica. El llibre de veritat. El que cal tenir. El que cal llegir.
Jaume C. Pons Alorda (Caimari, Mallorca, 1984) ja escrivia contes de petit. Eren uns contes que ja avançaven algunes coses que han acabat configurant el poeta jove que avui presentem. Contes on els personatges eren els Màsters del Universo, els cavallers Jedi o les Tortugues Ninja, empeltats d’un món mitològic infantil que es convertiria, a la llarga, en una certa propensió cap a la mitomania envers personatges, poetes i temàtiques que omplirien la seva personal poètica. Va estudiar filologia anglesa i començà a escriure poesia per culpa de la lectura d’Estellés i del mestratge de Margalida Pons, dos mites, ja. A Anglaterra va formar part de la Poetry Society de la Universitat de Sheffield i hi va començar a publicar els seus primers textos (en anglès) alhora que això significava un aventurar-se cap a un món que va molt més enllà de la creació poètica estricta i que desemboca en la pura militància en el fet poètic, en l’actitud poètica com a filosofia existencial i com a pauta de vida, perquè Jaume C. Pons Alorda no és només un poeta que escriu sinó un poeta social, un poeta vital, un poeta polític, un poeta amant i un poeta amic, és a dir, algú que ho viu tot a través de la seva condició de poeta, i que ho fa, més a més, amb una vitalitat desmesurada que l’ha convertit en el poeta de l’eufòria i de l’escreix, en autor i personatge alhora.
Des del seu retorn ha publicat els poemaris: Exercicis aristocràtics, dintre Els (In)continents Eufòrics (Jujube, Ciutat de Mal, 2007), Les deixalles del desig (Can Sifre, Eivissa, 2007), La victòria de la dona lluna (Edicions UAB, Bellaterra, 2008. Premi de poesia Miquel Martí i Pol), Llibre del silenci (Capaltard, Ciutat de Mal, 2008), Els estris de la llum (La Cantàrida, Ciutat de Mal, 2009), Cilici (Moll, Ciutat de Mal, 2009. Premi Ciutat de Palma, Joan Alcover de poesia) i El poder i la fortor amb Pau Vadell i Vallbona i Joan Tomàs Martínez Grimalt (Triallibres, Ciutat de Mal-València-Barcelona-New York, 2009). També, una sèrie de plaquettes poètiques: El cercle del triangle amb Pau Vadell (Quaderns Pèl capell, Barcelona, 2007), avi pau tonico julio zabaco amb Pau Vadell, Laia Martínez i Eduard Carmona (Quaderns Pèl capell, Barcelona, 2008), El tapís de la creació amb Pau Vadell (Cafè Central, Barcelona, 2009) i Èpic(Frit de matances, Barcelona, 2009); i ha estat antologat a: Enganxa’t a la poesia; Pedra foguera; Antologia de joves narradors de Mallorca, i a Molins de sang. Aviat tindrem una antologia de poemes seus, Lord song(s) publicada per la Universitat de les Illes Balears. Ha estat traduït al castellà, basc, gallec, anglès, francès, alemany, serbo-croat, ucraïnès i estonià.
