Diuen que sóc un nen molt sensible, però no estic massa segur que això sigui bo... Els adults ho diuen somrient però en el fons d'aquest somriure hi ha una tristor que em fa pensar que no saben res.
Qui ens parla és en Luca, un nen que un bon matí entra a l'habitació de la seva mare per despertar-la i demanar-li que li faci l'esmorzar, però ella no contesta. Pitjor encara, ni es mou. A la tarda, quan torna de l'escola, obre la porta el cos de la mare continua allà, tapat amb unes mantes, en la mateixa posició. En Luca entén què passa, però sap que un nen orfe està condemnat a viure en un internat i resol la situació tan bé com sap: mentint.
La primera mentida és, ja des del començament, un d'aquells llibres que ens sacsegen perquè no commou amb trucs fàcils, i això és així gràcies al talent de Marina Mander, una narradora que treballa sense xarxa, sense comodins que facin més fàcil la feina: en Luca no és un geni, ni és autista, ni la seva família té res d'especial. Tenim al davant la veu d'un nen normal, testimoni incòmode de les complicades relacions amb els adults.
El que aquestes pàgines amaga és una història tràgica que camina a passos lleugers i profunds, un malson tendre del qual només ens alliberem en sentir el timbre de la porta amb què es tanca aquesta esplèndida novel·la.