Aquest llibre resegueix les lectures fetes a Barcelona dels primers mesos de la segona guerra mundial a
Europa: des de la guerra de Finlàndia a la caiguda de París. Com ho van entendre els catalanistes clandestins, que
escrivien d'amagat? Com ho van celebrar els franquistes que s'expressaven a través dels grans mitjans de comunicació de
la ciutat? Quina opinió tenien uns i altres de Winston Churchill i les seves crides a resistir i a fer la guerra als
feixismes? Joan Triadú, Josep M. López-Picó, Santiago Nadal, Manuel Brunet, Luis de Galinsoga són algunes de les veus
que, clandestines i públiques, van expressar els seus temors i alegries davant el que semblava la definitiva i molt
duradora victòria alemanya al continent. A Barcelona, la guerra intel·lectual entre aliadòfils i franquistes no va ser
mai pública ni en igualtat de condicions. Però, a pesar que es va proclamar la fi de l'Europa de la Il·lustració i es
va escriure que «los principios de la Revolución francesa están muertos», els demòcrates catalans podien dir que, tot i
el desastre de l'estiu de 1940, «Churchill, amb el seu aire de vell vigorós, amb la seva oratòria brillant..., amb el
seu sentit de l'humor i amb el senyal de la victòria ens ha donat esperances a tots...».
