Una relectura del Manifest al servei del personalisme després de deu anys intensos, atapeïts d’història i de fortes polèmiques. En confirma el fons, però en modifica l’orientació. Arran d’alguns esdeveniments viscuts i de la reflexió sobre els compromisos consegüents, Mounier es posa en guàrdia contra les pròpies temptacions puristes, idealitzants i anarquitzants, i fa un esforç per deixar-se ensenyar pel moviment de la història. L’aposta per una convergència entre el realisme personalista i un marxisme obert, que reprèn la inspiració positiva de Marx, n’és la principal conseqüència. L’afrontament cristià s’emmarca en un diàleg amb Nietzsche, en el qual Mounier ha donat el millor de si mateix. Aquest petit llibre és el fruit d’una llarga estada de Mounier a Dieulefit, durant l’ocupació nazi, en sortir de les presons i després de ser jutjat pel règim de Vichy.