En els darrers anys hem viscut una efervescència política que ens ha conduït a un punt de ruptura entre Catalunya i Espanya que podria concloure amb una separació poc amistosa. L’autor indaga sobre els motius profunds que han portat bona part de la societat catalana a alimentar les files de l’independentisme, i han obligat milions de residents catalans a desitjar la construcció d’un estat propi i a distanciar-se irreversiblement del regne d’Espanya. Tot obviant explicacions simplistes d’ordre econòmic, polític, històric o cultural, la tesi de fons és que són motius molt relacionats amb el passat recent els que han reforçat aquesta decisió col•lectiva de trencar amb Espanya.
L’actual implosió del règim de la Segona Restauració espanyola ha deixat al descobert una estructura estatal corcada, amarada de franquisme i involució política, social i nacional. El projecte reformador de la Transició, que des de l’inici mostrava les seves carències, ha permès constatar que, davant la ruptura frustrada del 1975, els sectors més reaccionaris s’han apropiat del relat espanyol. Paral•lelament, dècades de normalitat institucional en una Catalunya sociològicament antifranquista, políticament democràtica i nacionalment plural han anat desenvolupant el seu propi projecte nacional, creixentment allunyat de l’Espanya monàrquica, uniformista i autoritària. La crisi de les relacions entre Catalunya i Espanya de les darreres dècades ha comportat un xoc de cultures polítiques, socials i nacionals. La independència representa la gran oportunitat de la ruptura pendent i definitiva.