Aquest llibre explica com els Grups de Defensa de la Llengua (GDL) van aplicar a l'activisme lingüístic les teories i conceptes desenvolupats o creats pel conegut sociolingüista valencià Lluís Vicent Aracil. S'hi analitzen i comparen diversos textos produïts per aquest autor amb els que van produir els GDL, així com amb les declaracions, fetes en exclusiva, per testimonis i protagonistes d'aquella època (Núria Camps, Carles Castellanos, Josepa Huguet, Bernat Joan, Teresa Marbà i Blanca Serra), les quals es reprodueixen íntegrament a l'apartat d'annexos.
La relació dels GDL i la sociolingüística crítica amb les teories aracilianes constitueix un exemple molt clar d'aprofitament i aplicació d'un corpus teòric a l'objectiu de capgirar la subordinació lingüística d'una nació sense Estat, unint pensament i acció, sociolingüística araciliana i voluntat de mobilització.
L'acció dels GDL es proposava conscienciar el poble català de la necessitat de reivindicar la llengua en tots els àmbits d'ús, a diferència de la Crida (organització que els era coetània i que va tenir molt més ressò mediàtic), que feia una reivindicació més propera als postulats dels estaments oficials. Tal com remarca Blanca Serra a l'entrevista, els GDL van pretendre canviar la realitat, trencar el pacte de silenci establert durant la Transició, mitjançant el qual la llengua catalana havia de continuar subordinada socialment en els aspectes fonamentals.
El llibre permet entendre per què el llegat dels GDL va fructificar als anys 90 amb la superació, dins la societat catalana, del discurs bilingüista oficial de l'autonomisme.
En uns moments convulsos com els actuals, en què la llengua catalana rep atacs frontals en les diverses zones del territori nacional -incloent-hi la Catalunya estricta- i en què, per altra banda, es produeix una revifalla de l'independentisme, escau revisitar les activitats dels GDL i la sociolingüística crítica, i fer palès el servei que van fer a la llengua i la nació catalanes en els moments incerts de després del franquisme.
